Es podria dir que Beethoven va ser el creador de la sonata per a violoncel i piano tal i com l’entenem avui en dia. Abans d’ell Mozart, Haydn i altres compositors utilitzaven el violoncel com a baix continu i no li donaven un paper protagonista.
Bé és cert que Bach i Bocherini havien escrit sonates per aquest instrument però amb un tractament molt diferent i amb acompanyament de baix continu.

Beethoven va ser el primer que va considerar el violoncel com a instrument solista utilitzant diàlegs entre els dos instruments tractant-los com iguals.

Les dues primeres sonates op. 5 les va escriure per el rei de Prússia Friedrich Wilhelm II quan tenia 26 anys. Tot i ser sonates de caràcter molt contrastat, tenen una estructura molt similar. Les dues, compostes de dos moviments, comencen amb una introducció lenta tant desenvolupada que dona la sensació de ser un moviment independent i creant així la il·lusió que la sonata està composta de 3 moviments.

En aquest mateix temps, en un període de cinc anys, escriu també les tres sèries de variacions. Les primeres variacions sobre un tema de Judas Macabeus de F. Händel (que ell el considerava el millor compositor de la història) les escriu juntament amb les dues primeres sonates.

Beethoven va utilitzar el gènere del tema amb variacions al llarg de la seva vida en moltes de les seves composicions; en sonates, quartets, simfonies, etc. Era un gènere que li agradava molt i que desenvolupava amb facilitat.

Quan va escriure la tercera sonata ho va fer al mateix temps que la seva cinquena simfonía. Tot i ser de la mateixa època, presenten caràcters molt diferents. Mentre que en la simfonia es debat entre el ser humà i el destí, amb caràcter tràgic, la sonata presenta un caràcter completament oposat i més optimista.

Feia molt temps que no escrivia per a aquesta formació però segueix el camí que havia iniciat amb les dues primeres sonates donant encara més protagonisme al violoncel i ampliant el seu registre. De fet, la sonata comença amb una frase que interpreta el violoncel sol.

Les dues últimes sonates, op. 102, tenen una complexitat cambrística tan gran (escrit fins el moment) que es va decidir editar les parts de cada instrument amb tota la partitura completa per tal de fer més fàcil la interpretació.
En aquestes sonates ja es veu el seu estil tardà tant en la forma i l’estructura de la quarta sonata que trenca completament amb la forma clàssica, com en la fuga del moviment final de la cinquena sonata que revoluciona totalment aquest gènere.

En aquestes vuit obres s’aprecia clarament les diferents etapes del compositor; desde l’etapa més clàssica fins el romanticisme. Es pot observar com Beethoven trenca amb totes les normes compositives i revoluciona el món musical.
Està clar que Beethoven és un punt i a part en la història de la música.